rondalla

Un avi i una neta anaven de camí amb un ase. La neta anava a cavall i l'avi a peu. En passar per un poble, unes xafarderes digueren que millor hauria estat que hagués anat aquell pobre vell a cavall, i no la noieta, perquè la joventut té més delit que la vellesa. L'avi baixà la neta i hi cavalcà ell. Més enllà, en trobaren unes altres que digueren que vergonya feia que un homenàs com aquell anés a cavall i fes caminar la nena. El vell descavalcà, i tots dos anaren a peu. Més endavant, en trobaren unes altres que els digueren que anar a peu i dur un ase sense càrrega era ésser més ase que el mateix ase. L'avi i la neta pujaren llavors a cavall. I, per fi, en trobaren unes altres que digueren que feia consciència anar dues persones a cavall d'una pobra bestiola. L'avi, molestat de tant dir, exclamà: -Arri, ase, i deixa dir.

(Amades, 1982, I:1134).